Aquest hivern, l’Ateneu de Barcelona ha ofert un cicle de conferències al voltant de la crisi econòmica. Tres xerrades de la mà d’economistes reconeguts ens donaven les claus per entendre la situació econòmica de Catalunya, d’Espanya i del Món. Uns mesos més tard, es va fer, al mateix Ateneu, una quarta conferència tractant la situació actual de bancs i caixes. Hi vaig anar, i en vaig prendre apunts.
at grans especulacions en els mercats immobiliari i de la borsa.2)La decisió de Tacher de transformar les caixes de Gran Bretanya en societats anònimes (les societats anònimes són societats mercantils en les quals els titulars ho són en tant que tenen una participació en el capital social en forma d’accions, és a dir, el capital social de la societat anònima es divideix en accions que es reparteixen entre els socis en funció de l’aportació de cadascun. Per tant, els beneficis van a parar als accionistes. Així, si es genera un deute, els titulars no són responsables personalment del deute de la totalitat del capital social, sinó, només, de la part que afecta a la seva participació). Actualment, les caixes funcionen com societats anònimes.
Vegem la situació de bancs i caixes a Espanya:
A Espanya s’ha intentat transformar els bancs en caixes, però l’intent ha estat fallit, perquè l’èxit de les caixes espanyoles rau en compatir amb els bancs. És a dir, a Espanya són més importants les caixes que els bancs. De la qual cosa es deriva que les caixes ja estaven funcionant correctament.
S’ha dit que la importància de les caixes per damunt dels bancs és fruit dels privilegis que tenen les caixes, que els permeten sobreviure. Per exemple no pagar impostos en obres socials. La solució passa per dues modificacions: 1) s’hauria de remunerar les caixes en funció dels seus beneficis enlloc de donar una remuneració fixa, 2) les caixes no haurien de tenir drets polítics. El problema d’aquesta solució és que en una situació de crisi, si no hi ha benefici, no hi ha remuneració. Conseqüència: han de poder tenir influència política.
Tot això ha derivat en l’incompliment del coeficient de garantia o relació mínima que han de mantenir les institucions financeres entre els recursos propis i els riscos. És a dir, s’ha de mantenir una relació mínima entre les participacions dels accionistes i el risc que la institució financera estigui sotmesa a riscos que no hagi identificat i que, per tant, no pugui gestionar.L’incompliment del coeficient de garantia és fruit del creixement de les caixes, ja que s’arriba a un moment en el qual, tot i que el creixement hagi fet augmentar els recursos propis, és superior als beneficis i, per tant, les caixes no poden admetre cap client més. És el que ha passat a la Caixa Castella-La Manxa.
Aquesta situació és més freqüent en caixes que en bancs. Per què? Doncs, perquè les caixes destinen més diners als crèdits. Per què això a fet que la gent preferís les caixes? Per dues raons: 1) Des del seu naixement, com a funció social que feien, volien atendre un dret fonamental dels ciutadans: l’habitatge. 2) Això feia que els compradors se sentissin més segurs (els crèdits també eren més segurs).
Vegem la situació de les caixes a Catalunya:
Canvi d’extensió geogràfica
Si ens fixem en el País Basc veiem que allà hi ha una caixa per cada territori, cosa que fa que no hi hagi competència. A Catalunya, en canvi, hi ha oficines de moltes caixes fora del te
rritori originari. Això afavoreix la competència que comença, sobretot, per la xifra dels dipòsits (quantitat de diners que ingressen els contribuents) i pel nombre d’oficines de cada caixa. Això va provocar que es passés del crèdit al comprador al crèdit al promotor, és a dir, que es passés, per exemple, de donar el crèdit a la persona que es vol comprar un pis, a donar el crèdit a la empresa constructora. El crèdit al promotor té més riscos que el crèdit al comprador, per exemple, perquè cal invertir una quantitat de diners més gran. La conseqüència d’això va ser un boom immobiliari que va fer augmentar la demanda. Com que també hi havia molta liquiditat –cosa que prometia- encara es van donar més crèdits…i la bombolla va explotar.
Canvi en el model de gestió de les caixes
Inicialment, a Catalunya no hi havia possibilitat d’intervenció política, cosa que amb la democràcia es va voler canviar. Per fer-ho es va optar per una composició tripartita entre assessoradors polítics, socis i gestors. Inicialment els constituents de l’Òrgan o Consell Administratiu de les caixes cobraven sous honorífics (representatius). Però el cas de la Caixa Castella La Manxa és una prova que, actualment, tot i que es fa una distinció entre president i cap executiu, el model de gestió inicial ha canviat.
Fins al proper capítol!
